Albert García Gibert

Impresionante documento el que me encuentro ayer por la tarde al llegar a casa y escuchar el contestador. Teneis que oirlo antes de seguir leyendo...

En el teu comentari, et referies concretament a aquesta foto, Esteve? Jejeje, doncs sí que la tenia! Tremedo nen. Amb aquestes pintes el senyor Esteve, bateria madur i responsable dels Kompotser, va sortir de festa dissabte a la nit. I no, no penseu que vull evitar aparèixer amb la meva disfressa cutre de Hippie, o no us vull fer partíceps de la visió de la perruca afro gegant del senyor Weso, o el "Cargol-Increíblement-Dur" de la Sra. Pantoja-Guidel, o la típica "Blusa-de-Nena-Bona-amb-Blondes-Que-Segur-Has-Portat-de-Petita" de la Sra. Barbazul-Maryhanne. Simplement aquesta és la única foto que vaig fer per la nit. Tot i així crec que vas guanyar el primer premi per aclamació popular. Com em posava aquella minifalda abultada i els mugrons tots marcats al jersei... ;)

En alguna altra ocasió he deixat algun comentari sobre com de vegades la gent tendeix a idealitzar els productes de la marca de la pometa, quan ni per preu ni per característiques ni per innovació, son les millors opcions. Molts cops la excusa del disseny atractiu i elegant és l'escut final d'aquests afèrrims defensors Mackeros, però aquest cop ni aquest argument serviria.

Cada cop més es difón el concepte dels PCs multimedia, ordinadors de saló, barebones... servidors d'anar per casa, vaja. Petits ordinadors que estiguin continuament connectats a la xarxa i que permetin enmagatzemar informació com ara música, videos, imatges i altres tipus de documents en general per difondre'ls a la resta d'estacions de treball, al televisor o l'equip d'audio, o fins i tot per als més geeks(frikis, per entendren's), tenir capacitats de servidor web, ftp, etc... I tot això, presentat, és clar, en un aparell que reuneixi unes mides i una estètica adecuada per conviure amb la resta d'electrodomèstics del saló, i no dins d'una caixa de PC enorme, rectangular, metàl·lica i freda. Aquests tipus d'aparells estan preparats per complementar una petita xarxa o ser controlats des d'algun ordinador principal ja instal·lat, no són funcionals per sí mateixos. Es presenten amb un equipament perifèric mínim o inexistent: ni pantalla, ni mouse, ni teclat... Només una petita caixeta llesta per desembalar i connectar.

Así empezaba la historia de uno de los videojuegos más divertidos que tuve la suerte de disfrutar en mi antiguo CPC, Freddy Hardest. La visita a Castellón hace unos dias me hizo recordar algunos de los mejores momentos que compartí de pequeño con mi amigo de 64ks. Recordé que había bandas sonoras realmente geniales, y entregado totalmente a la tarea de recopilar algunas de ellas, encontré algunos enlaces que quizás puedan interesarte si eres de los míos. Recuerdas la pegadiza banda sonora de Rampage, o la versión para CPC de una pieza de Bach, recreada para Nonamed, o aquella pieza techno que sonaba de fondo en Stardust... increibles.

Em faig repetitiu amb lo de "aquesta setmana he estat molt enfeinat, i bla, bla, bla...", ho sé. Però no hi ha més, és la veritat. I el més fotut de tot és que quan hagi acabat totes les feines seguiré igual de pobre... Però bé, é lo que hay. De moment he aprés a, tot i estar de curro fins les orelles, no agobiar-me, i anar fent granet a granet com les formiguetes, una horeta per aqui, dues per allà. On he arribi, he arribat, i si alguna cosa es queda per fer, em sap molt de greu, disculpi'm, "estamos trabajando en ello". Currant, però sense nervis. Que després surten aliens a la panxa.