Albert García Gibert

Nanos, si aquesta és la primera versió que grabem... el màster que fem a la Capsa pot quedar espectacular. Se felicita a los asistentes. Teniu la versió completa i la versió "karaoke" al FTP per poder practicar aquests dies. Apa, ara a treballar a casa que estarem uns quants dies sense assajar!

Actualització: Penjada la versió remasteritzada (ara, segueix estant gravada cutrement amb el meu portàtil al buc d'assaig...)

Realment crec que he tingut força sort en el plànol professional per haver anar a parar a la empresa on treballo actualment. Fora de les condicions, horaris, ambient, companys, caps... que són francament bons, és la filosofia de treball la que em fa sentir a gust de debó. Ningú no ens ha imposat una manera de treballar, una metodologia, un llenguatge, un procediment... Dins dels límits dels recursos tecnològics dels que disposem, tenim total llibertat d'elecció a l'hora de començar a desenvolupar una aplicació. I sóc conscient que no és fàcil fer-se a aquesta manera de fer. Per actuar d'aquesta manera i que els resultats siguin òptims tècnicament, i rendibles al cap i a la fi, has de confiar molt en les capacitats i el criteri del teu equip de disseny i desenvolupament. I aqui això es nota, i s'agraeix. Suposo que és d'aquelles coses que si sempre has tingut no arribes a ser conscient de la seva importància. Però es dona el cas que jo he patit l'extrem oposat, i potser per això valoro tant aquesta confiança.

Impresionante documento el que me encuentro ayer por la tarde al llegar a casa y escuchar el contestador. Teneis que oirlo antes de seguir leyendo...

En el teu comentari, et referies concretament a aquesta foto, Esteve? Jejeje, doncs sí que la tenia! Tremedo nen. Amb aquestes pintes el senyor Esteve, bateria madur i responsable dels Kompotser, va sortir de festa dissabte a la nit. I no, no penseu que vull evitar aparèixer amb la meva disfressa cutre de Hippie, o no us vull fer partíceps de la visió de la perruca afro gegant del senyor Weso, o el "Cargol-Increíblement-Dur" de la Sra. Pantoja-Guidel, o la típica "Blusa-de-Nena-Bona-amb-Blondes-Que-Segur-Has-Portat-de-Petita" de la Sra. Barbazul-Maryhanne. Simplement aquesta és la única foto que vaig fer per la nit. Tot i així crec que vas guanyar el primer premi per aclamació popular. Com em posava aquella minifalda abultada i els mugrons tots marcats al jersei... ;)

En alguna altra ocasió he deixat algun comentari sobre com de vegades la gent tendeix a idealitzar els productes de la marca de la pometa, quan ni per preu ni per característiques ni per innovació, son les millors opcions. Molts cops la excusa del disseny atractiu i elegant és l'escut final d'aquests afèrrims defensors Mackeros, però aquest cop ni aquest argument serviria.

Cada cop més es difón el concepte dels PCs multimedia, ordinadors de saló, barebones... servidors d'anar per casa, vaja. Petits ordinadors que estiguin continuament connectats a la xarxa i que permetin enmagatzemar informació com ara música, videos, imatges i altres tipus de documents en general per difondre'ls a la resta d'estacions de treball, al televisor o l'equip d'audio, o fins i tot per als més geeks(frikis, per entendren's), tenir capacitats de servidor web, ftp, etc... I tot això, presentat, és clar, en un aparell que reuneixi unes mides i una estètica adecuada per conviure amb la resta d'electrodomèstics del saló, i no dins d'una caixa de PC enorme, rectangular, metàl·lica i freda. Aquests tipus d'aparells estan preparats per complementar una petita xarxa o ser controlats des d'algun ordinador principal ja instal·lat, no són funcionals per sí mateixos. Es presenten amb un equipament perifèric mínim o inexistent: ni pantalla, ni mouse, ni teclat... Només una petita caixeta llesta per desembalar i connectar.